Quin patrimoni marítim ens interesa eservar?

diariodemallorca.es 19-7-2008
JOSEP J. ROSSELLÓ Tot just fa una setmana que el Club Nàutic de l'Arenal fou escenari de la presentació, anunciada a so de bombo i platerets, de la restauració d'una embarcació que els mitjans no han dubtat en qualificar d'emblemàtica: el llaüt Alzina. Estam parlant d'una barca de quaranta-dos pams -uns 8,45 metres- d'eslora, avarada els anys 40 del segle passat i que fou destinada a les dues tasques tradicionals dels nostres mariners: la pesca i el contraban. A l'acte de dissabte passat, promogut per l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, inexistent encara, no hi van faltar les autoritats corresponents, sempre amatents a la fotografia per sortir als diaris. Potser això de la foto explica una altra situació, una actuació ben diferenta de les autoritats mallorquines vers un altre inestimable peça del patrimoni marítim illenc, del qual se n'han desentès: la goleta Miquel Caldentey.
El vaixell Miquel Caldentey, un pailebot de trenta metres d'eslora, fou construït entre els anys 1913 i 1916 a les drassanes Llompart, de Palma, per atendre l'encàrrec d'un empresari gabellí, el senyor Miquel Caldentey Ginard. Actualment, l'embarcació es troba en dic sec, a la riba del canal de La Robine, a la vora de la ciutat de Narbona; allà té les seves instal·lacions un taller-drassana de titularitat pública, que és l'encarregat de la seva restauració, un procès que successius consellers insulars de Mallorca van qualificar d'impossible.
¿Com ha acabat una goleta mallorquina, avui propietat de l'ajuntament de Portvendres, a la Catalunya Nord, a unes drassanes del Midi francès? Doncs és una passa més, esperem que no la darrera, d'una història no gaire diferenta a la d'altres embarcacions del mateix estil i època. La goleta, que per cert fou beneïda en el seu dia pel canonge Josep Miralles Sbert, que passats els anys seria bisbe de Mallorca, fou immediatament destinada al comerç de cabotatge. Durant anys, servint fonamentalment la línia entre Palma i Barcelona, va transportar suro, sal, ametlles, cereals o fusta. A partir de l'any 50 s'especialitzà en el transport des de les Illes i la península cap als port francesos de Sête, Portvendres i Marsella. El seu darrer viatge comercial, tanmateix, fou durant la primavera de 1973, transportant 110 tones d'ametlla des d'Eivissa a Barcelona..

Aquell mateix any el Miquel Caldentey fou adquirit per un navilier francès, Robert Bataille; rebatejat com a La Levantina i destinat a fer creuers turistics des de Portvendres. Tres anys més tard, el recompra l'Ajuntament de Canet de Rosselló, torna a canviar de nom -Principat de Catalunya- posat al servei del club nàutic d'aquella localitat, que li'n dona un ús bàsicament social. L'any 1988 fou declarat Monument Històric pel l'Estat francès, però això no evitaria que, de Canet estant, començàs el seu procès de degradació.
Entre 1994 i 2001, diversos avatars climatològics i técnics feren que el vaixell acabàs abandonat a un fangar del port de Canet. Només una iniciativa particular, la de l'associació Sauvons Idéal, aconseguí salvar de l'oblit el Miquel Caldentey. Avui, propietat novament de Portvendres, i gràcies a un consorci en el que prenen part altres municipis (Banyuls, Argeles, Cotlliure) i l'administració regional, està en procés de restauració.
A Mallorca, el principal valedor del Miquel Caldentey ha estat el periodista i fotògraf Jaume Rosselló, que ha remogut cel i terra, invertit temps i esforços per difundir-ne la situació i convéncer les autoritats perquè s'involucrin en la recuperació d'un element de gran valor del nostre patrimoni marítim. El que no ha pogut Rosselló assegurar-los és que, entre tants ajuntaments, surtin els més guapos a la foto. Potser aquest és el problema.