Les cases de la costa del Teatre encara estan a l'espera d'una catalogació

Diari de Balears Digital 18-2-2008
Cort assegura que no hi ha propostes de protecció i posa el futur dels habitacles de fusta en mans del Pla General d'Ordenació Urbanística
ANDREU MIR GUAL. Palma. Ben segur que si als que visitam Ciutat de manera més o manco habitual ens fessin pensar en un parell d'imatges característiques de la Palma més genuïna, barrejaríem estampetes típiques com ara les de la Seu o la plaça Major amb altres paratges que desprenen més quotidianitat. Tal vegada, la costa del Teatre sigui un d'aquests racons de la ciutat que viuen amb major intensitat el dia a dia, no debades són milers els personatges que, per amunt i per avall, hi transiten cada dia. En aquest sentit, la seva situació privilegiada -és la via que permet la comunicació entre el carrer Unió i la mateixa plaça Major, i està unida visualment al Teatre Principal- ha fet brotar tot un seguit de botigues, bars, forns i d'altres negocis que s'han anat consolidant durant aquests darrers temps i atorguen, així, un caràcter peculiar a aquest indret palmesà.
Tal com és de suposar, l'obertura de la costa del Teatre fou posterior a la construcció de la plaça Major. De fet, l'escalinata que existeix a hores d'ara neix en el segle XIX (concretament, a l'any 1851) per tal de fer més mengívola l'ascensió dels vianants, ja que molts d'ells incorporaven pesades càrregues a les seves castigades esquenes.
Sigui com sigui, quinze anys després d'habilitar aquells escalons, l'Ajuntament de Palma decidí ubicar-hi tot un seguit de cases de fusta destinades a cobrir funcions bàsicament comercials.
D'aquesta manera, en alguns dels manuals històrics que citen adveniments relacionats amb aquest indret, s'ofereixen els motius que donaren pas a la construcció d'aquests casetons: incrementar els fons públics d'una administració castigada pels deutes i, endemés, corregir la deficient alineació urbanística de la part lateral de la Costa, tot adossant les casetes a vorera de la paret.
Tot i això, algunes de les fonts memorístiques remarquen la cura que tingueren els arquitectes a l'hora de projectar unes cases que anassin en consonància amb l'estil imperant en aquell temps.
Emperò, tot i la seva fisonomia, allò que realment sorprèn d'aquests habitacles és el material del qual estan fets -la fusta-, perquè no és gens freqüent aixecar edificacions d'aquest tipus en l'entorn mediterrani. La raó que pareix donar resposta a aquesta singularitat té a veure amb la presència d'un aljub de dimensions generoses just a la part inferior de l'actual estructura de fusta. Així, aquest amagat aljub data del segle XVIII i fou construït per solucionar els habituals incendis que per aquella zona tingueren lloc amb massa freqüència. Durant tot el segle passat i el començament del segle XXI, tant l'aljub com les casetes de fusta s'han mantingut impassibles al llarg del pas dels anys. Així, han estat diversos els usos que han tingut les construccions, que avui són establiments que exhibeixen part de la història col·lectiva.
Algunes fonts asseguren que hi ha interessos -públics i també privats- per desmantellar les casetes a fi de revalorar una de les zones més transitades de Ciutat. Tot i amb això, aquest discurs es fonamenta en una intenció explícita de retirar aquestes estructures, intenció que va mostrar el Consistori presidit per. En aquest sentit, desmuntar aquests habitacles implicaria alguns avantatges significatius, com ara augmentar l'amplada de la Costa, circumstància que en faria una via més «neta» i suggerent per als vianants.
Emperò, a més d'aquesta justificació, la proposta del Partit Popular pareix que també es posava com a fita donar una major sortida -i, en conseqüència, atorgar una plusvàlua- als edificis situats just a darrere les casetes, edificis que en l'actualitat tenen sortida pel carrer de Can Berga. Així, els guanys atribuïbles a la retirada de les cases -aconseguir una via més estètica i una millora a l'entorn més proper- eren massa pesats per fer front a l'aparent modèstia amb la qual es presenten aquestes relíquies urbanes a hores d'ara.
Davant la situació plantejada, l'Executiu que comanda la socialista Aina Calvo ofereix una posició tan contundent com desesperançadora. En aquest sentit, la delegació municipal de patrimoni va assegurar a aquest diari que les cases de fusta ubicades a la costa del Teatre no tenen cap tipus de catalogació, actualment.
No debades, fonts del consistori mateix confirmaren que «les casetes es mantenen tancades per decisió de l'antic Ajuntament de Catalina Cirer i, a dia d'avui, no existeix cap petició de protecció per a aquests habitacles». Tanmateix, tenint encompte aquesta situació, la qualificació d'aquest racó de la ciutat com a element amb valor patrimonial queda en mans del Pla General d'Ordenació Urbanística.
En definitiva, peticions com ara les efectuades per l'Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA) hauran de fer front a la insistència d'alguns sectors socials -amb suport polític- que sol·liciten la desaparició d'aquests espais, tot davant la indiferència de les actuals administracions competents.

Vegeu blog d'ARCAConservem la Costa des Teatre