20 d’octubre 2009

La pèrdua de patrimoni, una decebedora constant

diariodemallorca.es 20-10-2009
ÀNGEL APARICIO I PASQUAL (*) Potser ens hi hauríem d´haver avesat a digerir-ho, emperò jo no puc, per bé que ho intent. Vull dir per això que, agafar el periòdic el matí i fer-se´m un nus a l´estómac succeeix tot alhora i el motiu no és altre que, un poc de coa d´ull, tractar d´esbrinar quina serà la desfeta que m´esglaiarà, a quina part del nostre patrimoni li ha tocat rebre.
Per la part que afecta el col·lectiu que represento val a dir que estem indignats per la manca de serietat en les gestions que afecten tot l´entorn que envolta l´afer del patrimoni arquitectònic. Per si fos poc, la manca de sensibilitat a arrelat per tot arreu cada cop amb més força. De veritat que es fa difícil recuperar aquest valor, que assenyadament alguns encara gosam a servar Aquest important aspecte, que a vegades s´ha esmentat com estri intercessor mediàtic, el deixarem de banda puix pareix ser que per alguns sembla fins i tot una qüestió graciosa, si més no.
Ara bé, tocant de peus a terra, i com a membres integrants del "Forum Civil de Patrimoni" cal fer esment que la solució idònia passaria per l´agilitzar la funció administrativa. Reiterades vegades ens hem queixat, i no ens cansarem de fer-ho, de la passivitat administrativa davant qualsevol tramitació burocràtica d´urgència o, senzillament, de gestions que precisen intervencions immediates per una causa considerada d´interès social, situacions anòmales o greus i que generalment afecten a edificis concrets. Succeeix amb massa freqüència que quan ens adonam d´una situació delicada, un cop feta la corresponent denúncia, entre que es tramita i s´executa la resolució ja és massa tard. La manca de diligència per actuar o la feblesa dels mitjans de que disposen les administracions respecte d´algunes qüestions deixa entreveure un aire de deixadesa i alhora d´impotència. Com a conseqüència, i quasi per inèrcia, es produeix una certa permissivitat i tolerància per quant a l´exacte compliment de les normatives. Dissortadament, la intervenció amb aquest rerafons es converteix en un cocòrum.

Aleshores, la qüestió que ens plantegem és la següent; És correcte la manera de conduir les gestions patrimonials? La resposta, es miri per on es miri, no la trobarem de cap manera a exemples com, son Mossons, son Santiscle, o les escalinates de l´església parroquial de Santa Margalida, tampoc al quarter de carrabiners de Campos, ni tampoc a la torre de cala Figuera (Calvià) o l´homònima de sa Mola de Tuent del terme d´Escorca per citar-ne alguns exemples recents i que encara és bateguen. Malgrat algú ho pugui pensar no som agosarats si diem que el llistat és immens i el que és pitjor, podria arribar a ser esfereïdor. A dir ver, és com un empatx després de passar fam.

Malgrat tot som del parer que encara hi som a temps. Posar-hi seny és la falca necessari que pot obrir un possibilisme capaç d´aturar la sagnant pèrdua d´elements patrimonials. El plantejament, com hem vist, és senzill i prou clar. La crida doncs va dirigida a aquells sectors institucionals amb competències o capaços d´establir noves directrius en matèria de protecció del patrimoni cultural Balear.

(*) President del Grup per l´Estudi de les Fortificacions Balears