El Terreno, una història particular

Fins a 24 edificis catalogats, alguns amb més bon estat que d’altres, recorden en aquest barri un passat modernista en què convivien les elits intel·lectuals de tot el món, els estiuejants rics vinguts de Palma i les classes més humils

Núria Martí El Terreno ha deixat de ser aquell espai en què, com deia Villalonga, "es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen, de gents estranyes que es banyen a l’hivern i que viuen d’esquena a la religió". Ara ja no ho és, però un passeig per aquests carrers costeruts de Ciutat deixa entreveure alguns esculls d’aquella zona que, durant una època, visqué d’esquena al barri antic i que, a poc a poc, la mà humana ha anat desdibuixant al llarg dels darrers 70 anys. Al catàleg de protecció d’edificis del Pla General d’Ordenació Urbana de Palma hi ha fins a 24 edificis catalogats per Cort. Tanmateix, és una protecció que no n’assegura la pervivència, ja que, si bé es prohibeixen modificacions en la seva façana i interiors, ningú no queda exempt d’un abandonament o d’un edifici contigu capaç de trencar qualsevol encanteri.
El mateix catàleg de l’Ajuntament arriba a definir el barri de la següent manera: "Zona especialment afectada per la degradació urbanística, que ha donat lloc a una sèrie de construccions, apartaments i pisos de mala qualitat. S’hi ha d’afegir la pèssima i excessiva retolació dels comerços que s’hi emplacen, a més de la brutícia que provoca l’intens trànsit del carrer Joan Miró". Devers el 90 per cent d’aquests edificis catalogats estan actualment en mans privades. Acaronat per la mar en la seva part baixa i per les muntanyes del castell de Bellver en la part alta, la gent benestant de Palma aviat es fixà en el Terreno com a espai d’estiueig que també captava l’atenció de turistes, artistes i literats. Segons l’historiador Gaspar Valero, "quan al 1830 els francesos conquisten Algèria s’acaben els pirates, i la gent, molt a poc a poc, va perdent la por d’edificar i d’anar a viure a la vorera de la mar.
Cap a final del segle XIX, el Terreno ja ha esdevingut un barri residencial. La burgesia de Palma s’hi feia cases seguint els criteris de moda, ja sigui l’academicisme, el modernisme (que arribà a Mallorca el 1901 amb el Gran Hotel), el regionalisme i, fins i tot, l’art déco". Era un estiueig, doncs, de classe benestant. "A Palma, els rics anaven al Terreno, els pobres, o no tan rics, estiuejaven al Molinar, on les construccions de principi de segle XX tenen unes línies molt més simples". Hi trobam bells exemples ben conservats, com Can Quetgles, al carrer de Santa Rita 13, d’estil modernista i dissenyat per a Francesc Roca, i la Casa Terrassa, al carrer Dos de Maig, que ha recuperar l’esplendor que tenia quan pels jardins passajaven personatges tan il·lustres com Robert Graves i Ava Gardner, i el xalet de Pedro Giménez, que llueix el seu art déco (dels pocs exemples que hi ha a Mallorca) enmig dels fums i neons del carrer de Joan Miró.
Can Set Pessetes, al carrer de la Salut, l’hostal Coronas i la Casa d’Àngel Moreno són altres dosis del Terreno de fa un temps en bon estat de conservació, encara que no tots els edificis catalogats han tingut la mateixa sort. Un dels exemples més clars del modernisme al Terreno el trobam amb Can Schembri, al carrer d’Infanta número 15, atribuïda a l’arquitecte Gaspar Bennàssar el 1906 i que actualment acull el Col·legi Suec de Mallorca. Qui coneix bé els racons d’aquesta casa és Lluïsa Schembri, descendent dels creadors i que tants d’estius hi passà amb la família. Lluïsa Schembri, que ha residit la major part de la seva vida a França, no pot evitar un cert afligiment cada pic que pensa en l’evolució que ha anat tenint la casa i el seu entorn. "Com pot ser que devora la casa hi hagi un edifici de pisos més alt que la torre de vigilància de Can Schembri?", es pregunta entre tants dels altres disbrats urbanístics que s’han fet al Terreno.
"De cop i volta, als anys 60, començaren a aparèixer paradetes per tot. Mai no hi ha hagut un pla urbanístic per al Terreno", recorda Schembri, ara jubilada i establerta definitivament a Cala Major. Fins i tot la casa dels seus avantpassats, a principi dels anys 90, fou convertida en un club nocturn. "Quan ho vaig veure, em van caure les llàgrimes", diu. Els Schembri tenien dues cases al carrer d’Infanta. Can Schembri vell (al número 19) fou comprada per una senyora que, per sort, "tenia molta sensibilitat i va restaurar la casa tal com havia esatat antigament", recorda la dona. No ha passat el mateix amb Can Schembri, propietat d’un cosí de Lluïsa i que en els darrers anys ha sofert diferents intervencions que, si bé a l’exterior mostren un bon estat, no es pot dir el mateix de la conservació interior de l’habitatge.
La força dels veïns
Qui també han fet molta feina per a la preservació del Terreno són Glòria Forteza i Manolo Ribas, dos veïns del barri que, amb altres persones, s’han dedicat, des de l’any 2000, a recopilar fotografies i testimonis orals del barri que fou el Terreno. "Vam fer una pàgina web i també alguns projeccions de diapositives que van entusiasmar la gent del barri", comenten. "Enguany ens agradaria molt reemprendre-ho. Tenim més de material i sabem que interessa la gent". L’objectiu és ara tornar a enfilar l’agulla d’aquesta activitat, conscients que els testimonis de tot aquell glamur estan desapareixent. Amb tot el que han recopilat, però, s’han pogut fer una viva imatge del que fou aquella nova zona de Palma a principi del segle XX. "El barri d’abans de la guerra devia ser espectacular.
No crec que hi hagués cap zona igual a Ciutat", diuen. Això no obstant, és una imatge que el 2009 encara arrossega conseqüències. "Sempre s’ha dit que el Terreno era un barri elitista i potser per això encara ara és un dels barris que té manco inversions. Però això no és cert. No era un barri elitista. Aquí hi va arribar a conviure tota classe de persones sense ser cap tipus d’apartheid. Al matiex barri convivien terreners, intel·lectuals de Nova York i pagesos vinguts d’Andratx", afegeix Ribera.
El final
Però, si bé l’esplendor del Terreno té la seva data d’inici amb el segle XX, també té una data de caducitat molt clara amb l’arribada de la Guerra Civil. Gaspar Valero enumera dues fases de decadència. "El cosmopolitisme s’acaba el 36. Quan després de la guerra, l’economia es recupera, ja no hi ve un turista elitista, sinó que comença el turisme de masses. En aquella època, les pales constructores del mal gust no van atacar molt el Terreno, sinó que ho van fer a zones més verges com Calvià i l’Arenal. La segona generació de turisme massiu, amb la construcció, al final del 50, del passeig marítim sí que fou realment fulminant per a la història del Terreno", sentencia l’historiador.

Membres d'ARCA visiten Can Schembri