dBalears.cat 23-9-2009
Pere Fullana. Una de les notes més interessants del temps present és la necessitat de disposar de criteris que permetin mantenir viu el debat seriós sobre tot allò que és susceptible de ser qüestionat. Un dels temes que estan permanentment en debat és el patrimoni cultural, sobretot aquell que està en una posició d'indefensió o aquell que, com sabem, acumula un nombre de probabilitats elevadíssim de ser malversat. Al llarg dels dos darrers segles les Illes Balears han tudat un nombre de patrimoni de tal magnitud que, sumat i observat, ens podria fer sentir d'allò més qüestionats com a civilització, perquè afecta tots els sectors de la societat, malgrat que no sigui amb la mateixa proporció. Els arguments per fer destrossa han estat d'allò més plurals, des del punt de vista ideològic i des de la perspectiva dels interessos i les mentalitats. S'ha destruït patrimoni rellevant en nom del progrés i dels avenços socials.
Recordau les primeres campanyes sobre l'enderrocament de les murades de Palma, al voltant de la Primera República (1873), promogut pels sectors populars republicans; però també en nom del liberalisme i del progrés, com ara totes les demolicions de convents, esglésies i referents arquitectònics amb el benentès de bastir la capital i les principals ciutats de les Illes de carrers i de places. En nom de la secularització de l'espai, el capitalisme progressista illenc preferí, en part, l'especulació a la conservació, entre d'altres coses perquè la conservació tenia connotacions ideològicques i mentals relacionades amb la contrarevolució. Aquesta destrucció sistemàtica tenia el component afegit de l'eliminació dels símbols de domini i de les icones religioses que ofegaven la via pública i es projectaven en els individus. Els sectors conservadors illencs, ja durant la primera meitat del XIX, participaren igualment en l'adquisició de béns desamortitzats per l'Estat, malgrat la condemna de l'Església.
Ho feren, generalment, a través d'homes de palla reconeguts que donaren cobertura a aristòcrates i prohoms de la societat nostrada. Operacions que tenien com a finalitat principal, en molts casos, l'acumulació de patrimoni i l'especulació. No debades, la burgesia espanyola pactà amb la Santa Seu, el 1851, que els compradors d'aquests béns patrimonials mai més no serien perseguits moralment. En aquelles conjuntures hi hagué altres motius que també tingueren una incidència negativa sobre el patrimoni. Van ser les pandèmies i pestes. Aquests dies ha estat notícia que la Diòcesi de Mallorca ha elaborat un protocol pels actes religiosos, amb la finalitat d'evitar contagis de la grip.
A tall d'exemple, la capella medieval de Sant Salvador d'Artà va ser destruïda perquè havia servit d'hospital durant el contagi de pesta de 1820 que afectà la comarca d'Artà, Capdepera i Son Servera. En el seu lloc se'n bastí una de nova, que va ser beneïda pel bisbe Antonio Pérez de Hirias, el 1832. Naturalment, des del punt de vista actual, hom està temptat a sospesar aquelles mentalitats i aquells comportaments. Venim de temps d'incoherència i de transversalitat, semblants a l'actual. Potser que ara, com llavors, allò que val la pena és veure-ho des del punt de vista dels criteris i els argumentaris que s'han fet servir en cada època, tesis que han permès accedir a la restauració o a la relectura del patrimoni, sense destruir el passat.
Recordau les primeres campanyes sobre l'enderrocament de les murades de Palma, al voltant de la Primera República (1873), promogut pels sectors populars republicans; però també en nom del liberalisme i del progrés, com ara totes les demolicions de convents, esglésies i referents arquitectònics amb el benentès de bastir la capital i les principals ciutats de les Illes de carrers i de places. En nom de la secularització de l'espai, el capitalisme progressista illenc preferí, en part, l'especulació a la conservació, entre d'altres coses perquè la conservació tenia connotacions ideològicques i mentals relacionades amb la contrarevolució. Aquesta destrucció sistemàtica tenia el component afegit de l'eliminació dels símbols de domini i de les icones religioses que ofegaven la via pública i es projectaven en els individus. Els sectors conservadors illencs, ja durant la primera meitat del XIX, participaren igualment en l'adquisició de béns desamortitzats per l'Estat, malgrat la condemna de l'Església.
Ho feren, generalment, a través d'homes de palla reconeguts que donaren cobertura a aristòcrates i prohoms de la societat nostrada. Operacions que tenien com a finalitat principal, en molts casos, l'acumulació de patrimoni i l'especulació. No debades, la burgesia espanyola pactà amb la Santa Seu, el 1851, que els compradors d'aquests béns patrimonials mai més no serien perseguits moralment. En aquelles conjuntures hi hagué altres motius que també tingueren una incidència negativa sobre el patrimoni. Van ser les pandèmies i pestes. Aquests dies ha estat notícia que la Diòcesi de Mallorca ha elaborat un protocol pels actes religiosos, amb la finalitat d'evitar contagis de la grip.
A tall d'exemple, la capella medieval de Sant Salvador d'Artà va ser destruïda perquè havia servit d'hospital durant el contagi de pesta de 1820 que afectà la comarca d'Artà, Capdepera i Son Servera. En el seu lloc se'n bastí una de nova, que va ser beneïda pel bisbe Antonio Pérez de Hirias, el 1832. Naturalment, des del punt de vista actual, hom està temptat a sospesar aquelles mentalitats i aquells comportaments. Venim de temps d'incoherència i de transversalitat, semblants a l'actual. Potser que ara, com llavors, allò que val la pena és veure-ho des del punt de vista dels criteris i els argumentaris que s'han fet servir en cada època, tesis que han permès accedir a la restauració o a la relectura del patrimoni, sense destruir el passat.
Entrades
