dBAlears.cat 2-9-2008
Bústia
Benvolgut Llorenç Capella, som un assidu lector de “Cròniques del no res”, cròniques amb un refinament irònic força interessant i ple d’enginy, emperò no puc estar d’acord amb els vostres escrits i obsessió per enderrocar l’obelisc.
El vostre article d’opinió “Enderrocament o contextualització” del dia 18 d’agost en aquest diari, ens mostra una vegada més com per a vós l’enderrocament s’ha convertit en un tema obsessiu. Com a ciutadà, està molt bé que expresseu la vostra posició sobre el tema, tothom ho hauria de fer, però com a periodista, que només entrevisteu la gent que està en contra del monument em sembla molt malament. Un diari, o un periodista, que només ens mostra una versió, una idea pel que fa a un tema no informa, ens adoctrina.
Quant al monument, se n’estan fent interpretacions no correctes: el monument es va erigir a les víctimes del vaixell, “no al vaixell” ni als comandaments. Si començam un estudi o reflexió des d’una premissa errònia, tots els resultats estaran equivocats. Vós partiu d’unes premisses desvirtuades conscientment per arribar a la conclusió desitjada a priori. Ens voleu fer creure que infants de 14 a 18 anys eren conscients d’esser adoctrinats i que decidien lliurement la seva estada al vaixell.
L’article sisè de la Llei del menor, diu: “El menor té dret a la llibertat d’ideologia, consciència i religió”. Sabeu que aquest no era el cas dels al·lots allistats al Baleares -i que varen morir a l’enfonsament-; aquests al·lots tenen el meu respecte, però no els seus comandaments. Moltes de les frases que reculliu al vostre article ens mostren l’absurditat dels fets i la innocència dels nins: “Els Fletxes s’allistaven a partir dels catorze anys, una bestiesa” o recollit del llibre de Fullana, referint-se a uns pares que hi havien perdut els seus infants en el Baleares, diuen: “... lo que sentimos en el alma no es la pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos del Bien”. Com us queda el cos després de llegir això? Encara dubtau de la innocència de les joves víctimes?
Deis: “Molts de columnistes han aportat infinitat de motius perquè l’Ajuntament el faci desaparèixer sense manies”. Jo, els comentaris que he llegit dels vostres companys –Joan Riera o Lorenzo Ripoll- són a favor de la contextualització del monòlit.
La guerra és la brutalitat més gran i absurda que s’ha inventat, en la qual els homes perden la racionalitat. Qui proclama la guerra és un assassí.
Sabeu que els soldats que servien al front, on els va agafar la guerra, no podien escollir; sabeu que a la guerra no hi havia lleis, hi havia por, misèria i injustícies per ambdós bàndols. Està molt clar que el general colpista –l’indesitjable general baixet i grasset, l’únic que no va passar fam durant i després de la guerra- juntament amb els comandaments que li feien costat són els responsables de totes les morts i assassinats de la guerra i postguerra. Els republicans tenien tota la raó, totes les lleis i tota la legalitat de part seva, però no sempre el seu comportament va esser exemplar.
Un resum de les injustícies de la guerra i de la guerra en si mateixa el podem veure a una entrevista que feis al senyor Paco Ferrer: En un principi, ell i el seu germà, de nins, anaven al cementeri a contemplar com els milicians republicans afusellaven als sospitosos d’esser de dretes. Després, quan entraren els colpistes, anaven a contemplar els afusellaments dels sospitosos d’esser d’esquerra. Quan el seu pare va esser empresonat pels milicians, sense cap motiu, el salvà sa mare perquè treballava de cuinera al sindicat d’UGT. I quan el detingueren els colpistes i l’anaven a afusellar, el salvà un falangista del seu barri que el coneixia. I així, uns i els altres s’alternaven per a cometre barbaritats. A pesar del perill i de les privacions que passaren a causa dels colpistes, el seu germà, a desset anys, s’apuntà a la legió i no es tornaren a veure.
Thomas Bernhard ens diu a El Soterrani: “La memòria es remet exactament als esdeveniments i es remet a la cronologia exacta, però el que surt és una cosa molt diferent d’allò que realment era. (...) descrivim una cosa i creiem que l’hem descrita conforme a la veritat i fidel a la veritat, i ens toca comprovar que no és la veritat”.
Diumenge dia 23, a un documental de TV3, sobre el front de l’Ebre, un vell republicà, que va estar defensant les posicions republicanes, afirmava que quan veia els joves soldats enemics, com ell, morts als camps de batalla, li feia molta pena, trobava que no hi havia dret, emperò no podia fer-hi res, llevat d’espavilar-se i anar cap viu perquè no li passàs a ell el mateix. Aquesta és una autentica lliçó i mostra d’humanitat: entendre que la guerra no anava amb ells, que ningú volia la guerra, i que eren les peces del joc de la bogeria feixista dels colpistes.
Durant la guerra i postguerra, molta gent es va veure forçada -no hi havia gaires sortides- a fer feina en estaments del règim. Això, però, no suposava una afecció al regim. Ningú no dubta del vostre republicanisme, defensa de la democràcia i bon fer, emperò vaig llegir que vàreu col·laborar un temps amb la premsa del Moviment. No m’atreviria d’acusar-vos d’afecte al règim per aquesta col·laboració, ateses les circumstàncies.
Aquests nins innocents –per ventura ho dubtau?- i els que s’allistaren forçosament no poden esser ara maleïts i represàlies per la historia; totes les víctimes es mereixen el mateix tracte. Hi ha el valor moral de no jutjar víctimes com a botxins.
Voldria creure que el patrimoni és de tothom; per tant, hem d’estar-hi d’acord tots, a enderrocar-lo.
BENET BOHIGAS i MORENO. Palma
Entrades
