28 d’agost 2010

La venjança de les pedres

La Veu de Mallroca 28/07/2010

Àngels Fermoselle

Ens diuen que qui mana, sovint es veu en l’obligació, per responsabilitat, de prendre decisions contràries a allò que el seu cor li marca. Amb aquesta cantarella, que tothom manega dins i fora de la política, ens feren empassar Son Espases, n’Aznar ens ficà a una guerra i fins i tot el pare o la mare que donen una pallissa a l’infant es justifiquen dient “més mal me fa a mi, però és pel seu bé.”
I en aquestes me trobo quan intent dilucidar si estic entre els minsos casos de qui no ha tingut més remei que fer una cosa, quan en realitat no ho volia fer. M’explico. Fa trenta dies va aparèixer un forat petit ben rodó al fals sostre de casa meva. De res no va servir tapar-lo amb plastilina blanca; dos dies més tard tornava el mateix forat. No em podia avenir de la perfecció del cercle. Potser t’espien des de dalt amb un mini periscopi, me suggereixen. Un mes després, quan ordenava les pel·lícules, els llibres, els fascicles de cuina i els fulletons de rutes excursionistes que acompanyen els diaris, i rumiava quin munt se n’anava a la bossa de reciclatge -els fascicles tenien tots els nombres i les pel·lícules li anaven a la saga-, veig caminar un ratolí minúscul tot esquivant els papers amb soltesa. Me vingué al cap en Firmin, la rata lectora supervivent i protagonista de la novel·la d’en Sam Savage. De cop s’esvaí el misteri del cercle i també els meus principis perquè tot i que no vull matar cap bestiola, no vaig veure alternativa. En qüestió de dos dies es consumà un tràgic final per tan simpàtic rosegador i la seva família. Podia evitar-ho? No podia. Crec que vaig prendre una decisió a contracor perquè no hi havia altra sortida ben igual que quan s’ha amputar un dit perquè hi ha gangrena.

Però a política les variables són molt més nombroses i les solucions també. Tenia alternativa el director de l’aeroport l’any 2009 quan va ordenar la destrucció de la possessió de Son Mosson (S.XVIII)? Sense dubte, sí que en tenia. I perquè va prendre tan cruel decisió? Perquè va voler. Tenia altra possibilitat el batle de ses Salines quan va enderrocar l’any 2009 gran part del Quarter de Carabiners (1920) de sa Colònia de Sant Jordi? En tenia moltes d’alternatives, ni una ni dues; moltes. I perquè va prendre tan mediocre decisió? Per nassos. Tenien altre remei na Mabel Cabrer i els anteriors responsables de l’Ajuntament de Palma que capolar el Pont des Tren de Palma? Evidentment que hi havia solucions per salvar el Pont, però no volgueren escoltar ningú. És difícil mostrar més menyspreu pel Patrimoni. Els protagonistes d’aquestes tres desfetes tenen una cosa en comú. Cada un d’ells intentaren fer creure que en el fons dels seus corets no desitjaven fer-ho però que era necessari pel bé comú i per responsabilitat.
Que no ens contin coverbos, a política t’has de rompre el cap per evitar el mal, fins i tot si és menor, i si els ofereixen solucions en safata i no les agafen, o bé demostren estultícia o bé interessos inconfessables. Per sort la venjança de les pedres ha funcionat i gairebé cap de les persones citades aquí tenen un futur airós a la política. A més, el Pont torna a estar dret, fet amb desgana, és veritat, però allà roman com a lliçó pels mal governants. Respecte al Quarter de Carabiners la lluita per a la seva reconstrucció està en marxa i la destrucció de Son Mosson, als tribunals.
Ara no puc però un dia d’aquests parlarem de la Platja de Palma perquè ve al cas, me creguin.