Planícia, exemple d’una possessió a la serralada

dBalears.cat 13-4-2009

El topònim de l’indret ja apareix documentat a principi del segle XIV. La paradigmàtica finca va tenir un important pes agrícola i especialment olivarer per a la zona

Tomàs Vibot . "As Puget tens s’alegria, / a Son Serralta sa tristor / i a Planícia tenc amor / que em fa penar nit i dia". Fa ja més d’una dècada que madò Margalida Tomàs de Can Cerdà, una dona sabuda i trempada inicià així una de les llargues converses sobre la seva experiència i coneixements de la possessió de Planícia, entrevistes que serviren per redactar un incipient monogràfic sobre una finca. Les seves paraules eren un relat fidel d’un estil de vida i d’una època, aquella en què els pobles vivien en bona part de les possessions. Aquells records, aquells personatges que apareixien adesiara i aquells topònims eren el relat dels darrers anys d’esplendor d’un dels latifundis més extensos i emblemàtics de Tramuntana.
I no és estrany que en aquelles converses amb Margalida, com amb molts d’altres missatges, jornalers, carboners i calciners, tots coincidissin en un aspecte: la inesborrable experiència que els suposà treballar i viure en aquestes terres. Efectivament. Aquests darrers anys, el nostre amor per Planícia –amor compartit per molts, especialment pels banyalbufarins–, ha fet penar molt, tal com diu la glosa. El futur fins fa uns mesos era incert; millor dit, força preocupant. El precedent era Son Balaguer del Racó, una casa de possessió d’origen medieval de la veïna vall de Superna –i amb restes patrimonials d’aquesta època– que ha estat esbucada per fer-hi un xalet. Ara, amb la compra per part del Govern de les Illes Balears s’obre un futur més diàfan, amb un potencial que difícilment es pot trobar en cap altra finca pública. La història –pel cap baix, la documentam a principi del segle XIV– i els seus valors els trobam a les cases i també dispersos pel seu vast territori. Per això, parlar de Planícia és fer-ho d’una de les finques més genuïnes de la nostra Illa, amb una importància cultural i ambiental extraordinària i de la qual es pot treure un excel·lent profit didàctic i divulgatiu.
Les actuals 446 hectàrees de terreny –al segle XIX, quan incloïa el Rafal de Planícia i l’Arboçar gairebé les duplicava– neixen devora la mar, al racó de l’Algar, i pugen fins al puig de la Mola, a 933 metres d’altitud. Això li atorga una varietat i una riquesa mediambiental de primer ordre, alhora que que es tracta d’un territori on se succeeixen tots els espais bàsics d’explotació tradicional: alzinar, pinar, terres de secà, horts i litoral. Planícia, des de la gestió pública, ha d’esdevenir una oportunitat de conèixer i entendre què era una possessió, i en concret una de Tramuntana. En primer lloc, els seus camps de conror alberguen un complet repertori de les diverses tipologies dels conjunts marjats: des de l’abancalament primmirat de la Tanca i de l’hort de la font de la Menta, als marges irregulars de na Maiola, de l’olivaret de Mar o de la Planeta, tot passant pel gran protagonista d’aquestes terres: el Camp Gran –el gran sementer pla que motivà el topònim de la possessió.
Al llarg d’aquests espais hi ha una munió d’arquitectures relacionades amb l’explotació agropecuària: la barrera del Parroquià, l’Era Vella, els clapers Rodons, l’era del Moro, el graner del Delme, etc. I com a bona possessió de muntanya, són encara més interessants les seves fonts (la font del Cartar, na Ferrera, la font d’en Mena, la font Vella, la font de les Jonqueretes, font de l’Obi, etc.) i els camins (camí del Carro, el camí del Bosc Gran, el camí vell de Planícia –ben empedrat–, el camí vell d’Estellencs –des de fa uns anys barrat–, el pas de la Mola, etc.). Planícia, però, no només són les vastes extensions que s’albiren des de la miranda de les cases. Rere seu, s’estén el bosc Gran, el bosquet de la Senyora i la gran mola de Planícia, on moltes generacions de garriguers, carboners i caçadors feren el seu jornal. Això hi ha deixat un magnífic inventari de construccions relacionades amb aquests oficis, de les quals són especialment destacables els dipòsits d’estotjament d’aigua. La bassa Roja, l’aljub del Puig, l’aljub del Porxo, el dels Cristians, etc, en són una mostra. Ara bé, especial esment mereixen els aljubets, un dipòsit doble bastit l’any 1882 per una colla d’esporlerins.
Finalment, i com no pot ser d’altra manera, les cases de Planícia són un magnífic paradigma d’una possessió amb un gran pes agrícola i especialment olivarer. Destaquen per la llargària del buc, originat a partir d’un gradual additament de cossos. La casa dels senyors, situada a l’angle de migjorn, n’ocupa una sisena part. A l’esquerra del portal forà hi ha la casa de l’amo, amb una gran cuina tradicional, la tafona mecanitzada i amb dos trulls, on un any es produïren fins a 72.000 litres. A més, hi ha la resta de dependències: el pastador, la formatgera, els graners, estables, pallisses, solls, etc. De la darrera època d’esplendor olivarera queda la casa de les Dones, on es restaven els talls de collidores foranes.
La història d’aquesta possessió es remunta ben lluny. El topònim Planitia apareix en unes confrontes a principi del segle XIV i a final d’aquesta centúria es trobava en mans de la família Carreres. Posteriorment fou dels Joan i llavors, dels Sunyer i dels Pueyo, marquesos de Campofranco. En 1938 l’adquirí la família Balle, qui la tingué fins fa uns anys, quan la comprà una societat estrangera. Enguany, mitjançant retracte, ha passat a ser propietat del Govern de les Illes Balears. Planícia, a partir d’avui i com a finca d’elevada qualitat, ha de ser un model de gestió exemplar. Amb això, no sols es posaran a l’abast de tothom els seus grans valors històrics, patrimonials i mediambientals, sinó que es retrà un merescut homenatge a tots aquells banyalbufarins i forans que durant segles i segles treballaren en una possessió veritablement paradigmàtica. Tal com ho féu madò Margalida "de Can Cerdà" en una altra entrevista: "Mal viatge és fer carbó. / Qui va treure tal ofici! / Dalt sa Mola de Planici / hi habita es meu amor".