Pedres antigues, converses nostàlgiques... tot plegat, vellura

diariodemallorca.es 30-8-2008

JOSEP J. ROSSELLÓ . Potser haurien d´haver duit el ministre de Cultura, César Antonio Molina, a fer una volta per Alaró; així hauria pogut pronunciar una altra frase per a la història: "Este castillo es una ruina". Però no hi ha hagut excursió, i de les comoditats de Formentor, el periodista-poeta gallec, només en va sortir per passar calor al Museu de Mallorca i visitar el retaule catedralici de Miquel Barceló, sortosament sense la companyia d´un guia de la Seu. La qüestió del Castell alaroner només va sorgir de rampellada i en relació a la paperassa, que en absolut és el que l´hauria de tenir més preocupat.
L´excursió al Castell d´Alaró, quan servidor era jovenet, era un clàssic entre aquells que no demanàvem massa risc, ni massa esforç, a l´hora de fugir de la ciutat per fer veure que ens entusiasmava el contacte amb la naturalesa. En el moment de trobar-nos ja enmig d´aquelles restes de murada, un devessall de runa més que altra cosa, deixàvem tanmateix volar la imaginació i viatjàvem fins a l´edat mitjana, aficant-nos en la pell dels dos heroics Guillems, en Cabrit o en Bassa, convençuts aleshores per la llegenda que el dolent d´aquella pel·lícula era el rei Alfons el Franc.
Per a nosaltres, al·lotells sense cap formació patrimonial -ni tan sols ens explicaven cap història que no fos la d´Espanya, en la què sorprenentment mai no sortia cap rei que no fos el de Castella, i molts cabdills moros-, el Castell no era, doncs, més que l´ombre del que devia haver estat, un caramull de pedres..., tot plegat, trastos vells. Amb el pas dels anys, a mesura que ens féiem grans, és a dir, vells també nosaltres, vàrem començar a considerar el concepte d´antiguitat i, per lògica seqüència, el de patrimoni cultural. Així, el Castell d´Alaró va deixar de ser una construcció vella i abandonada, per passar a constituir part del nostra patrimoni, això sí, igualment abandonat, deixat de la mà d´aquells que n´havien de tenir cura.
Aquest estiu se n´ha parlat molt, del Castell. Però no s´ha discutit realment qui és el responsable de la seva conservació, que ho seria en realitat de la seva permanent degradació per manca d´intervenció. No, ara el que toca discutir és qui és l´amo; bé, més pròpiament, qui és el propietari. Servidor, ho dic sincerament, m´he arribat a perdre entre tants papers, herències, donacions, títols i registres de propietat... Ara mateix, em declaro incapaç -a més d´incompetent- per opinar amb un cert rigor sobre els drets de la família Ordinas o les prevalences de l´Administració. I és que en realitat m´és ben igual.
El que el Castell d´Alaró es mereix i el que necessita és que algú prengui la determinació de preservar-ne el que resta i recuperar tot allò que sigui possible. Que discuteixin i es barallin tant com vulguin, però mentre tant que no ho deixin fer més malbé encara. I en aquest punt, és l´Administració que hauria d´actuar d´ofici. No em serveixen les paraules que he llegit del ministre, "si el castillo es de ellos, tendrán que reformarlo", perquè si no el reformen és el seu departament que se n´ha de fer subsidiari.

Són alguns dels riscos de la vellura que, en el cas de les persones, per exemple, acostuma a fer-nos caure en la nostàlgia. I des de la nostàlgia és molt bo de fer confondre les realitats passades, emboirar la memòria. És el que ha passat aquest dies, a parer meu, a l´hotel Formentor. Des del primer moment vaig tenir la impressió que no en podia sortir res en net -em sap greu, Maties-, perquè una cosa és voler recordar aquella trobada de 1959 i d´altra, ben diferent, pensar que és possible recuperar-ne l´esperit: confondre els Buadas amb els Barceló; deixar de costat la realitat d´un territori que avui és en perill; no entendre que ara no és tracte de fer un conciliàbul per salvar la cultura democràtica espanyola, que la que està en perill és la cultural nacional catalana... I què no dir del Premio Internacional: què esperaven, poder instituir un segon Príncipe de Asturias de las Letras; ocupar el lloc d´un Premi Mallorca, amb el mateix prestigi -cap- i, a més, sense dotació?
Benvingut sigui el record i l´homenatge a aquells temps i a aquelles persones. Però no deixem que la nostàlgia ens embulli la memòria i, sobretot, ens amagi la realitat del present.