Santueri, un rescat urgent

SEBASTIÀ VERD L´associació d´Amics dels Clossos de Can Gaià de Felanitx organitzà fa quinze dies una excursió reivindicativa al castell de Santueri per reclamar les obres de rehabilitació i conservació a les quals fa temps es comprometé el Consell de Mallorca. Santueri és un dels tres castells roquers que es conserven a l´illa i tots ells tenen problemes de manteniment o d´accés que en dificulten la visita. En aquest cas, el recinte duia deu anys tancat al públic arran d´un escàndol d´ expoliació i no menys greus amenaces de ruïna. Les 300 persones que acudiren a la cita ho feren, doncs, per un doble motiu: per aprofitar la jornada de portes obertes i per reivindicar el rescat urgent d´aquesta muntanya-fortificació a la fi de preservar un patrimoni que forma part de la història de Mallorca. De fet, el castell està catalogat com a Bé d´Interès Cultural i, tot i que sigui de propietat privada, la seva conservació és obligada.
Afortunadament, la resposta no es va fer esperar. El director insular de Patrimoni ha anunciat ja que les obres de reforma s´iniciaran aviat i que a finals d´ enguany el castell podrà acollir visites guiades i estudis arqueològics. Les obres es faran a mitges entre els propietaris i el Consell, la qual cosa implica el compromís dels germans Vidal –els hereus del recinte– de mantenir-lo obert sis dies a la setmana. És, si més no, una passa endavant, tot i que l´ajuntament de Felanitx ha aprovat una moció instant al Consell a iniciar els tràmits d´expropiació, entenent que qui s´ha de fer càrrec d´aquest bé cultural és la institució. Una moció que ha estat ben rebuda perquè, al cap i a la fi, el destí final d´aquest i de les altres fortificacions roqueres passa perquè siguin públiques, la única manera de garantir la seva rehabilitació constant.
El problema, com sempre, són els doblers. Mallorca gaudeix d´un ric patrimoni cultural i els recursos són escassos. Però, endemés, s´ha de lluitar contra la incomprensió d´aquells que creuen que invertir en cultura o en conservació de la naturalesa no és rendible, quan de fet –i està comprovat– és la millor de les inversions, no només des d´un caire cultural sinó econòmic. Posar en valor la naturalesa i la història forma part de la nova política turística que hom reclama com a complement a un model, de sol i platja, que ha sobrepassat els límits suportables. Enlloc de seguir reclamant, contra natura, golfs o ports esportius, els homes del turisme farien bé en exigir inversions con la rehabilitació dels castells i possibilitar-ne la visita.

És el que fan a moltes altres destinacions turístiques com, per exemple, han tengut ocasió de comprovar els visitants de Lanzarote, una illa declarada reserva de la biosfera, que ha posat en valor tots i cadascun dels seus bens patrimonials o recursos naturals, des del parc de Timanfaya al Mirador del Rio. Tot i que després de la desaparició de César Manrique s´han comès alguns atemptats urbanístics, és un exemple de bona gestió. Clar que per fer-ho possible, per poder accedir als llocs protegits, s´ha de pagar una entrada que, en el cas dels residents, és reduïda. Els turistes ho fan de gust, la qual cosa fa que recordem la taxa turística que intentà aplicar el Pacte de Progrés i que fou rebutjat pel sector. Un rebuig inexplicable atesa la manca de recursos per posar en valor turístic, precisament, el castell de Santueri o tants d´altres monuments o espais naturals que proporcionarien a Mallorca el canvi d´imatge de necessita per diversificar el turisme i preservar el prestigi, endemés de complir amb l´obligació de tenir cura del patrimoni i del paisatge.