Paisatge, cultura i excepcionalitat en la Serra de Tramuntana

diariodemallorca,es 21-7-2009

En el cas de la serra de Tramuntana –un espai despoblat però no menys humanitzat–, l´empremta antròpica és tan intensa com equilibrada ha estat l´adaptació humana al seu medi hostil, de manera que aquesta és la seva virtut i la seva singularitat

GABRIEL ALOMAR GARAU El ministeri de Cultura ha escollit la serra de Tramuntana com a candidata del Govern d´Espanya perquè sigui declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, en la categoria de paisatge cultural. El repte és tan interessant com important. Interessant, perquè els espais adscrits a l´exclusiva llista de l´Organització de les Nacions Unides per a l´Educació, la Ciència i la Cultura –l´Acròpoli d´Atenes, Petra a Jordània, les medines d´Essaouira i Fes a Marroc, el Gran Canyó als Estats Units, Memphis i els camps de piràmides des de Giza a Dahshur, i així fins a 890 béns arreu del món– veuen reforçada la preservació dels seus valors paisatgístics, ecològics, etnològics o immaterials. Important, perquè sobre aquests espais pesa la responsabilitat de presentar-se davant el món com a llocs representatius de les cultures i societats que els han conformat. En el cas de la serra de Tramuntana, és representativa d´una cultura antiga i complexa com la mediterrània, i dels seus paisatges més abruptes en els que la mar, les muntanyes, els pinars, els oliverars i els camps marjats es combinen harmònicament per formar una unitat geogràfica distintiva.
Ara bé, l´aspiració a obtenir una distinció com a bé patrimonial d´importància i interès mundial, requerirà demostrar a la UNESCO uns valors de singularitat i excepcionalitat. Quines coses, doncs, fan singular i excepcional –és a dir única– la serra de Tramuntana? La pregunta és especialment temptadora per als geògrafs de les illes Balears, educats i ensinistrats com estam en la interpretació i explicació de la superfície terrestre i de la transformació i adaptació del medi físic a la causa humana. Així, allò que els geògrafs sabem és que l´afany transformador i l´adaptació deliberada del medi natural arriba a les nostres illes fins a uns límits inesperats, i qualsevol monticle insignificant de pedres amb una aparença natural o espontània, ha d´esser interpretat en clau antròpica. "És l´home, estúpid", hauríem de dir per explicar la causa determinant de la conformació dels paisatges illencs actuals, tot fent un símil amb la cèlebre frase de James Carville –It´s the economy, stupid–, assessor del demòcrata Bill Clinton en la seva exitosa campanya electoral de l´any 1992.
La idea del paisatge com a sistema físic, biòtic i antròpic alhora, confereix a l´espai la categoria de paisatge humà o, si es vol, paisatge cultural. Cultural, perquè en l´espai geogràfic sempre es distingeix l´empremta del treball humà al llarg de la història, i de cada època amb les seves solucions tècniques als problemes i els reptes de la supervivència. En el cas de la serra de Tramuntana –un espai despoblat però no menys humanitzat–, l´empremta antròpica és tan intensa com equilibrada ha estat l´adaptació humana al seu medi hostil, de manera que aquesta és la seva virtut i la seva singularitat. Amb l´ús prolífic de la pedra en sec, i per tant amb la matèria primera i residual que hi ha en l´entorn immediat, la construcció massiva de marjades per habilitar camps de cultiu, més uns extraordinaris sistemes d´aprofitament i de regulació dels excessos hídrics, fan d´aquesta comarca un exemple avançat de control humà dels riscos naturals d´inundació i d´erosió del sòl, i, al capdavall, de l´amenaça de desertificació.

I l´excepcionalitat? Certament, altres indrets de la Mediterrània comparteixen amb la serra de Tramuntana els seus elements paisatgístics distintius: pedra en sec, la presència de la mar i una alternança particularment bella de muntanyes i valls, espais sobre els que encara avui opera la trilogia blat-oli-vinya. Són casos propers els de Portovenere, Cinque Terre i les illes de Palmaria, Tino i Tinetto, així com la costa Amalfitana, a Itàlia. La "domesticació" equilibrada del medi és important en tots ells, però és difícil trobar en el món una àrea relativament gran –els 800 km2 de la Serra– en la que la "naturalesa produïda" o paisatge construït resulti ser tan extens, viu i ben conservat.
Per altra part, els paisatges agrícoles de la muntanya mallorquina constitueixen una obra humana perfectament dissenyada, i com a tals configuren sistemes que només poden esser entesos i valorats si s´atén la suma complexa de les seves parts i no els seus elements individuals. L´excepció, per tant, no es troba en la presència aïllada d´un camp de marjades particularment ben conservat, sinó en la mixtura o suma combinada dels seus elements integrants: la font, el torrent, el marge, la paret, la canal, la síquia, la resclosa, el molí, el safareig, l´albelló, el parat i la casa de possessió, tot formant una unitat funcional indissociable. Tot plegat, el paisatge cultural de la serra de Tramuntana tendrà una oportunitat de reconeixement mundial a mesura que s´avanci, per part de la UNESCO i altres organismes i agents de decisió, no només en la didàctica del paisatge i la seva consideració com a bé patrimonial per se, sinó també en la necessitat de protegir els paisatges i les cultures entesos com un binomi indestriable.

(*) President de la delegació
territorial del Col·legi de
Geògrafs a les Illes Balears